El projecte va sorgir a inicis d’any, quan en una assignatura de Comunicació Audiovisual ens vam plantejar introduir una entrada a la Wikipèdia sobre els estudis de CAV UB. Creada per J. Wales i L. Sanger l’any 2001, la Wikipèdia és una enciclopèdia lliure basada en la tecnologia wiki. Els seus articles s’escriuen de forma col·laborativa per persones voluntàries, la qual cosa  fa que una gran majoria de persones puguin editar els seus continguts. Tres són les característiques essencials d’aquest projecte que defineixen conjuntament la seva funció en la web:

1. És una enciclopèdia i, per tant, permet la recopilació, l’emmagatzematge i la transmissió de la informació de forma estructurada.

2. És un wiki, per la qual cosa –amb petites excepcions- pot ser editada per qualsevol.

3. És de contingut obert.

Una vegada vam establir el nostre objectiu, vàrem preparar un document per penjar-lo en aquesta plataforma, però ens el van suprimir al·legant que era una marca i estàvem utilitzant la plataforma per promocionarla. Tot i que el grup va replicar, mai vàrem rebre cap contestació. Passat el temps, el grup va realitzar un altre document amb l’esperança que se’ns deixés penjar de nou, però ens el van descatalogar de nou. Finalment, vam donar la incorporació de CAV UB a la Wikipèdia per finalitzada.

Actualment, el contingut que hem elaborat es troba al bloc (http://cavub.tumblr.com/) però encara no hem perdut l’esperança de poder insertar CAV UB a la Wikipèdia.

Com funciona la Wikipèdia? Algunes pistes generals sobre l’edició d’articles a l’enciclopèdia

Intentar explicar a dia d’avui què és la Wikipèdia, constitueix en sí mateix un treball poc productiu donada la quantitat de paraules que s’han dedicat ja a un del projectes col·laboratius més representatius de la xarxa. Amb més de deu anys d’existència, l’enciclopèdia acumula més de 400 milions d’usuaris i més de 17 milions d’articles en les seves 278 edicions (268 actives), segons dades de la mateixa enciclopèdia (1). Més enllà dels debats sobre la seva fiabilitat i credibilitat (a l’actualitat, està més que assumit que la informació proporcionada per aquesta no es pot constituir com una font principal i que requereix corroboració), el projecte manté part del seu encant gràcies a la seva capacitat de creixement, flexibilitat i versatilitat.

El projecte de la Wikipèdia se sosté fonamentalment a través del treball com a editors de milers d’usuaris d’arreu del món, els anomenats wikipedistes, els quals poden editar de forma anònima o com a usuari registrat tot tipus de textos. Els wikipedistes són els veritables motors del projecte i s’encarreguen d’introduir noves entrades o ampliar articles ja existents, entre d’altres tasques. Existeixen, així mateix, usuaris que posseeixen càrrecs administratius que tenen l’objectiu de vetllar pel bon funcionament de l’enciclopèdia. Els “supressors d’edició” (oversight), els “verificadors de comptes d’usuari” (checkusers), els “buròcrates” (bureaucrat), els “administradors” (stewards) o els “bibliotecaris” (administator o sysops) són alguns d’aquests numerosos rols, amb diferències entre ells en relació al nivell d’accés i els permisos. Una llista que s’amplia i es complica si es tenen en compte, els diferents tipus d’usuaris d’àmbit global. I és que, cadascuna de les diferents edicions de la Wiquipèdia existents en el món, tot i constituir-se com a projectes independents dirigits per cada comunitat, s’organitzen entorn a la organització matriu, la Fundació Wikimedia, la qual estableix tota una sèrie de polítiques globals i es reserva certs drets legals (2).

Les polítiques oficials de la Wikipèdia basen els seus principis en cinc pilars generals, els quals determinen el caràcter de la enciclopèdia (3). A partir d’aquests, cada comunitat estableix les seves pròpies polítiques (4) i convencions (5) i cada article ha de complir amb aquests plantejaments. El bibliotecari, com a membre dels càrrecs administratius, té la responsibilitat de borrar aquells articles inadequats que no compleixin amb la normativa. Així mateix, tots els usuaris poden nominar articles que considerin dubtosos. Consultar prèviament les polítiques i convencions pot ser quelcom convenient abans de publicar un article, per tal d’evitar sorpreses posteriors. Entre els criteris que poden portar a l’eliminació instantània de l’article, s’indiquen els següents:

- Vandalisme, falsetat o estupidesa de l’article

- Inclusió d’atacs personals o insults

- Spam o autopromoció personal

- Fraus o enganys

- Violacions dels drets d’autor

Comentaris finals: incerteses i dubtes al voltant de la Wikipèdia

En una entrevista publicada a http://www.enter.co a un bibliotecari colombià, l’entrevistador llançava el següent comentari, el qual no era negat pel mateix entrevistat (6).

“Algunos críticos de Wikipedia en español afirman que hay una ‘dictadura de los bibliotecarios’. Mientras en las ediciones en inglés y otros idiomas los artículos ‘equivocados’ o que violan algunas políticas o normas de Wikipedia son editados, mejorados. Pero, en la versión en español muchos bibliotecarios simplemente eliminan –sin miramientos– los artículos…”

Així, són sempre vàlids els arguments dels bibliotecaris a l’hora d’eliminar els articles?

En relació a la nostra pròpia experiència podem dir que, tot i que és evident que ha d’existir un cert control per tal d’evitar que es publiquin articles inadequats, els arguments adduits pels bibliotecaris per anul·lar la nostra pròpia entrada no ens han semblat en cap cas suficients.  A Wikipèdia no sempre existeix el diàleg, ja que el sistema de comunicació amb els bibliotecaris és poc precís al no permetre interactuar sempre amb la mateixa persona. En el nostre cas no ens ha estat possible contraargumentar, ja que s’han ignorat directament les nostres explicacions. En aquest sentit, pren particular rellevància l’expressió “dictadura dels bibliotecaris”.

A dia d’avui, la Wikipèdia és una bona forma de cercar i difondre tot tipus d’informació, però també és massa complicat modificar o incloure’n de nova. Si la Wikipèdia ha de servir per generar coneixement comú, no és lògic haver de superar tantes barreres per poder fer-ho. Però potser caldria matisar que tot plegat és una simple qüestió de comunitat. Si cada edició de l’enciclopèdia es regeix per les normes de la seva pròpia comunitat, possiblement la solució rau en optar, per exemple, per la versió anglesa (http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page) o catalana (http://ca.wikipedia.org/wiki/Portada).

Referències:

(1) http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia

(2) http://wikimediafoundation.org/wiki/Policies

(3) http://es.wikipedia.org/wiki/Wikipedia:Los_cinco_pilares

(4) http://es.wikipedia.org/wiki/Categor%C3%ADa:Wikipedia:Pol%C3%ADticas

(5) http://es.wikipedia.org/wiki/Categor%C3%ADa:Wikipedia:Convenciones

(6) http://www.enter.co/internet/chlewey-bibliotecario-colombiano-habla-sobre-wikipedia/

+ Enllaços d’interès:

http://www.wikimedia.org.es/

http://www.theawl.com/2011/05/wikipedia-and-the-death-of-the-expert

http://mosaic.uoc.edu/2011/01/18/mi-grano-de-arena-en-viquipedia/

http://portal.educ.ar/noticias/ciberculturas/wikipedia-cumple-10-anos.php

http://wikipediaenelaula.educ.ar/index.html

http://alt1040.com/2010/03/debe-considerarse-wikipedia-como-una-fuente-fiable

Difícilmente podamos encontrar un mejor ejemplo de la manipulación en los medios de comunicación -privados, pero también públicos- que ejercen de facto poderes políticos y económicos en el tratamiento a las informaciones del #15m

Los primeros días de manifestaciones cogieron por sorpresa a todo el plantel del llamado cuarto poder que ante el desconocimiento y frescura de lo nuevo, optaron por cerrarse en conjunto a criticar el movimiento cuya procedencia ideológica desconocían.

No tardaron algunos, los más “imaginativos” tal vez, en designar líderes políticos ocultos; desoyendo en primer lugar el carácter apartidista de la propuesta e intentando, en segundo lugar, aprovechar la fuerza del movimiento a modo de llave de aikido, contra el partido político abominado.

A día de hoy, el grupo de los imaginativos continúan en con su brainstorming perpetuo aunque creo que lo llaman consejo de edición. Solo hay que pasarse por alguna de las acampadas y después hacer el inverosímil ejercicio de leer ciertas portadas.

Respecto de medios aparentemente blancos, o que responden a un pretendido progresismo cuyo único valor añadido es que en este país la izquierda tiene mejor prensa -entiéndase el término- que la derecha…pues más de lo mismo, quizá se actúe con más elegancia pero con la misma eficacia en la defensa de los intereses de los partidos en el poder. Sea cual sea.

En este sentido, un movimiento marcadamente apartidista que demuestre que la sociedad de este país no está aletargada, como algunos parecían creer, es algo sano y positivo más allá del cariz que quieran mostrar algunos medios de comunicación. Para estos medios, ha nacido una nueva propuesta cuyo único objetivo es exigir un Periodismo Real Ya.

No resulta extraño ver cada día en los medios más especializados como uno de los debates de actualidad es el beneficio que las redes sociales puede aportar a las empresas y marcas para mejorar la comunicación con sus usuarios. Una comunicación fluida y fácilmente compartida por los usuarios.

Sin embargo, para que una empresa pueda sacar provecho de la utilización de las nuevas redes sociales para comunicarse, no solo es necesario contratar a un buen Community Manager. Todas las redes parten de cero por lo que el apoyo primordial debe proceder de los trabajadores que forman parte de la empresa o la marca y que darán el pistoletazo de salida. Es fundamental que los mensajes que el Community Manager transmitirá a los seguidores estén respaldados y revisados por los representantes de la compañía que deben transmitir la imagen y objetivos de la empresa o la marca a su público de la misma manera que lo harían a través de la prensa u otro medio de comunicación tradicional. Por eso, la relación entre un Community Manager y el CEO de una compañía deberá ser lo más estrecha posible.

Por otra parte, estos días salían a la luz los resultados de un estudio realizado por Lewis Communications y HCL Technologies en el que se destaca que el 50% de las empresas británicas prohiben a sus empleados, utilizar los medios de comunicación social en el trabajo, incluyendo actualizaciones en Twitter, Facebook y otras redes sociales. Una realidad que impide aprovecharse de los beneficios de las nuevas tecnologías, ya que ni los propios trabajadores pueden enterarse de lo que ocurre en las redes sociales de su empresa.

¿Es por tanto una buena idea que los jefes prohiban radicalmente el uso de las redes sociales en el trabajo o simplemente se deberían poner unos ciertos límites para ayudar a mantener una relación interdepartamental entre las diferentes áreas de la empresa y el responsable de Community Manager?

Es necesario intentar “digitalizarse” para entrar en la competición y no quedarse en el camino lo que supone mantener un constante diálogo con el público que nos sigue.

Del tema sobre el papel que un Community Manager tiene a la hora de establecer sus estrategias de comunicación se ha hablado en la última edición del First Tuesday. Os dejo un enlace al vídeo de la interesante charla a cargo de las expertas en el campo: Marta Carballo, Pilar Millán y María Infante

http://www.youtube.com/watch?v=p5bUSr0I_5M&feature=player_embedded#at=4045

Más información en http://www.delicious.com/cavub/ 

Un dels nostres objectius per fer conèixer CAV UB, va ser crear una entrada a la Wikipèdia sobre els estudis de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona en què, a més d’explicar què és CAV UB, s’oferís un petit repàs de la seva existència. Si es tractava de ser visibles, d’existir en la ment dels altres, què millor que formar part d’una enciclopèdia que és propietat de tothom?

“L’experiència wikipèdia” (a la que properament dedicarem un post) es va resoldre amb l’eliminació de la nostra entrada, en diverses ocasions, la qual cosa derivà en l’abortament final de la nostra estratègia.

Óscar Wilde digué “l’únic deure que tenim amb la història és reesciure-la”. Nosaltres ens ho prenem de forma literal i a aquesta idea ens emplacem: a escriure i a reescriure tantes vegades com faci falta i on sigui necessari què és i quins són els orígens de CAV UB.

(El text que ve a continuació és una versió reduïda del text original escrit per a l’entrada de la wikipèdia)

Comunicació Audiovisual Universitat de Barcelona (CAV UB) fa referència als estudis universitaris de Comunicació Audiovisual que es porten a terme a la Universitat de Barcelona (UB), dins la Facultat de Formació del Professorat, situada en el Campus Mundet. Els estudis de CAV UB tenen l’objectiu general de “proporcionar una formació adequada en el camp de l’elaboració informativa i de la creació, producció i realització en els diversos mitjans de comunicació audiovisual”, d’acord amb allò establert en el Reial Decret 1427/1991 del 30 de agost. A diferència d’altres universitats, CAV UB ha centrat des de l’inici els seus esforços cap a l’entorn dels nous mitjans audiovisuals, en sintonia amb un context en el què aquests han anat assolint una major presència  i on els clàssics mitjans de masses han vist relegat el seu domini tradicional, sense perdre’ls totalment de vista. En aquest sentit, CAV UB és un ensenyament dirigit a formar professionals polivalents donada l’amplitud i la variabilitat del sector i la indústria audiovisual en termes generals. CAV UB va néixer com una llicenciatura de Segon Cicle, per convertir-se l’any 2010 en un grau, en compliment del procés de desenvolupament de l’espai europeu d’educació superior (EEES).

Naixement i desenvolupament dels estudis

L’any 1998 neix la Llicenciatura de Segon Cicle en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona, vinculada a la Facultat de Formació del Professorat, de la qual esdevé la seva orientació especial cap al món de l’educació i l’entorn dels nous mitjans audiovisuals. Essent un ensenyament de Segon Cicle, CAV UB es nodria, fonamentalment, d’estudiants de Primer Cicle de Periodisme i de Publicitat i Relacions Públiques i d’estudiants d’altres titulacions oficials de Primer Cicle, els quals havien de superar 31,5 crèdits de Complements de Formació com a requisit d’accés, d’acord amb allò estipulat a l’Ordre del 5 de juny de 1992 (BOE-A-1992-13547).

CAV UB nasqué com un projecte allunyat de la metodologia universitària tradicional, centrada en la presencialitat de l’alumne, apostant per una “educació oberta, flexible, semipresencial, basada en la potenciació de sistemes d’autoaprenentatge i en l’autoregulació del propi aprenentatge”, però “sense abocar-se al 100% en l’e-learning”. En aquest sentit, impulsà l’ús de les TIC com un recurs i un medi per a l’aprenentatge del seus alumnes,  convertint-se en “el primer ensenyament totalment basat en un campus virtual a la UB” , en plena interrelació amb la seva  orientació fonamental (educació i nous mitjans). D’altra banda, adaptà els seus estudis des del principi als nous crèdits europeus, acomodant ja des del curs 2004-05 els plans docents de les assignatures al Sistema europeu de transferència de crèdits (ECTS).

Extinció de la llicenciatura i naixement del grau

El curs 2010-11, amb l’entrada de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), s’inicïa el procés progressiu d’extinció de la Llicenciatura en CAV UB i es dóna el tret de sortida a l’inici del Grau en CAV UB. Si en el curs 2010-11 es contempla l’arribada de la primera generació que es graduarà en Comunicació Audiovisual a la Universitat de Barcelona, en el curs anterior (2009-10) es donava la benvinguda a l’última generació de llicenciats en Comunicació Audiovisual d’aquesta universitat. Un moment que marcava un punt i seguit a una història de més de deu anys en el desenvolupament d’aquests estudis, i que suposà un replantejament dels principis orientadors, així com la redistribució dels espais i la creació de noves aules per a la docència.

Grau en Comunicació audiovisual

El Grau de Comunicació Audiovisual que ofereix la Universitat de Barcelona des de l’any 2010 pretén formar els professionals de la comunicació en els àmbits més amplis del sector, des del cinema fins als mitjans de les noves tecnologies com Internet, multimèdia i els espais virtuals des de les vessants creatives, gestió anàlisi i crítica. Aquests estudis, distribuïts en 240 crèdits, pertanyen a la branca de les Ciències Socials i Jurídiques i estan englobats en la Facultat de Formació del Professorat. Per accedir al grau de Comunicació Audiovisual cal haver realitzat qualsevol dels batxillerats i haver superat les proves PAU amb la nota d’admissió d’aquell any o bé haver finalitzat un CFGS amb la mitjana necessària. D’altra banda, també es pot accedir des d’altres llicenciatures de la branca de les Ciències Socials i Jurídiques, de la d’Arts i Humanitats.

Enllaços:

http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1991-24676

http://redalyc.uaemex.mx/pdf/368/36802308.pdf

http://www.ub.edu/fprofessorat/grau/CAV/GRAU_CAV_informe_gener09.pdf

http://www.ub.edu/fprofessorat/cav/presentacio.htm

http://www.ub.edu/fprofessorat/queoferim/es/grau/grau_cav/

Més informació a http://www.delicious.com/cavub/ 

El passat 8 d’Abril l’agència de publicitat Double You va fer una jornada de portes obertes per conèixer a gent, fer-se conèixer i veure què passava. En resum, un experiment. Una visita guiada d’una hora, grups de molta gent jove interessada en treballar, en la que ens mostràvem les instal·lacions, els professionals que hi treballaven i tot seguit una taula rodona de preguntes obertes. Estaven oberts a tot tipus de preguntes, qüestions, etc, ens explicarien curiositats i com va el món de la publicitat en aquests temps de crisi, tot revestit de colors, dolços i Chupa-chups (literalment). Sembla un somni no? Doncs sí, d’això es va tractar.

I aquí és on vull començar la meva crítica. L’agència va concertar les hores per la visita guiada des de la seva web, dient que es tractava d’un punt de trobada, de compartir opinions, que no portessis currículum, però donant a entendre que volien conèixer a nous professionals. Tot molt ambigu. Fins aquí bé.

La visita va ser molt agradable, les instal·lacions immillorables, tots van ser molt amables i realment estaven a disposició de qualsevol per fer-li’ls preguntes i per resoldre qualsevol tipus de dubte. El problema va ser quan una vegada reunits després de la visita i disposats a saber què més volíem saber sobre ells, després de tenir tot tipus de dubtes professionals resolts surt la pregunta: i què voleu vosaltres de nosaltres? Per què som aquí? I la resposta no és una altra que res, absolutament res. Bé, sí, ser un canal perquè aquell dia fossin trending tòpic a Twitter, (així ens ho van dir, tal qual), perfecte.

O sigui, tot era una estratègia de màrqueting barat. I ens ho tornen a dir per si no ens ha quedat clar: “Això no era per captar talents.” Tenen pressa, a continuació entrarà el pròxim grup de visita guiada, i han d’estar atents per poder atendre’ls bé i seguir tenint el Twitter bullint.

En fi, això no pretén ser una crítica a l’agència en sí. L’empresa semblava una empresa pionera i jove, amb molt de talent. Solament volia donar la meva opinió sobre les jornades, com es van anunciar d’una manera, com van mantenir la il·lusió del que no era i com van trencar la bombolla al final, desil·lusionant a tots els joves que es trobaven a la sala. Estem en temps difícils, on trobar feina és més difícil que mai, els joves no volem que ens regalin res, podem treballar dur per aconseguir una bona feina. El que no crec que s’hagi de fer és jugar amb la il·lusió de molta gent, i utilitzar-los com estratègia de màrqueting viral, que ho diguin des del principi o sinó que siguin suficientment intel·ligents com per deixar que la mentida segueixi fins al final, sense desvetllar-la. Internet és una eina, la gent amb ganes de treballar no.